Back جون كالهون Arabic جون كالهون ARZ John C. Calhoun AST Con Kalhaun Azerbaijani جان سی. کلهون AZB Джон Колдвел Кэлхун Byelorussian John C. Calhoun CDO Кэлхун, Джон Колдвелл CE John C. Calhoun Czech John C. Calhoun Danish
John Caldwell Calhoun (anglès: John C. Calhoun) (Abbeville, 18 de març de 1782 - Old Brick Capitol, 31 de març de 1850)[1] va ser un polític americà, setè vicepresident dels Estats Units entre 1825 i 1832 durant les presidències de John Quincy Adams i d'Andrew Jackson i secretari d'estat (1844-45).[2]
Nascut a Carolina del Sud, va defensar amb fermesa l'esclavitud nord-americana i va intentar protegir els interessos dels sudistes blancs. Calhoun va començar la seva carrera política com a nacionalista estatunidenc, modernitzador i defensor d'un govern federal fort i tarifes protectores. A finals de la dècada de 1820, les seves opinions van canviar radicalment i es va convertir en un dels principals defensors dels drets dels estats, el govern limitat, l'anul·lació i l'oposició als aranzels elevats. Calhoun va veure l'acceptació del Nord d'aquestes polítiques com una condició perquè el Sud romangués a la Unió. Les seves creences van influir molt en la secessió del Sud de la Unió el 1860 i el 1861. Va ser el primer dels dos vicepresidents a renunciar al càrrec, el segon va ser Spiro Agnew, que va dimitir el 1973.
Calhoun va començar la seva carrera política amb l'elecció a la Cambra de Representants el 1810. Com a líder destacat de la facció dels falcons de guerra, va donar suport fermament a la Guerra de 1812. Calhoun va servir com a Secretari de Guerra sota el president James Monroe i, en aquesta posició, va reorganitzar i modernitzar el Departament de Guerra. Va ser candidat a la presidència a les eleccions de 1824. Després de no aconseguir el suport, Calhoun va acceptar ser candidat a vicepresident. El Col·legi Electoral el va escollir vicepresident per una majoria aclaparadora. Va servir sota John Quincy Adams i va continuar amb Andrew Jackson, que va derrotar Adams a les eleccions de 1828, fent de Calhoun el vicepresident més recent dels Estats Units a servir sota dos presidents diferents.
Va tenir una relació difícil amb Jackson, principalment a causa de la crisi de l'anul·lació i l'afer Petticoat. En contrast amb els seus sentiments nacionalistes anteriors, Calhoun va recolzar enèrgicament el dret de Carolina del Sud a anul·lar la legislació aranzelària federal que creia que afavoria injustament el Nord, cosa que el va posar en conflicte amb unionistes com Jackson. El 1832, a només uns mesos per al seu segon mandat, Calhoun va dimitir com a vicepresident i va ser elegit al Senat. Va buscar la nominació del Partit Demòcrata per a la presidència el 1844, però va perdre davant el candidat sorpresa James K. Polk, que va guanyar les eleccions generals. Calhoun va exercir com a secretari d'Estat sota el president John Tyler de 1844 a 1845, i en aquest paper va donar suport a l'annexió de Texas com a mitjà per estendre el poder dels esclaus i va ajudar a resoldre la disputa de la frontera d'Oregon amb Gran Bretanya. Calhoun va tornar al Senat, on es va oposar a la guerra entre Mèxic i Estats Units, a la Provisió de Wilmot i al Compromís de 1850 abans de morir de tuberculosi el 1850. Sovint va servir com a independent virtual que s'alineava de manera diferent segons els seus interessos, amb els demòcrates i els whigs.
Més tard en la vida, Calhoun es va fer conegut com l'"home de ferro colat" per la seva rígida defensa de les creences i pràctiques blanques del sud.[3] [4] El seu concepte de republicanisme emfatitzava el pensament proesclavista i els drets dels estats minoritaris encarnats pel Sud. Posseïa desenes d'esclaus a Fort Hill, Carolina del Sud, i va afirmar que l'esclavitud, en lloc de ser un "mal necessari", era un "bé positiu" que beneficiava tant als esclaus com als esclavistes.[5] Per protegir els drets de les minories contra el govern de la majoria, va demanar una majoria concurrent per la qual la minoria pogués bloquejar algunes propostes que considerés vulnerades les seves llibertats. Amb aquesta finalitat, Calhoun va donar suport als drets dels estats i a l'anul·lació, mitjançant la qual els estats podien declarar nules i sense efecte les lleis federals que consideraven inconstitucionals. Va ser un dels membres del "Gran Triumvirat" o el "Trío Immortal" de líders del Congrés, juntament amb els seus col·legues Daniel Webster i Henry Clay.
- ↑ Belchem, John. Diccionario Akal de Historia del siglo XIX (en castellà). Madrid: Akal, 2007, p. 88. ISBN 9788446018483.
- ↑ «John Caldwell Calhoun». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Coit, 1950, p. 70–71.
- ↑ Miller, 1996, p. 115–116.
- ↑ Wilson, Clyde N. «John C. Calhoun and Slavery as a 'Positive Good': What He Said». The Abbeville Institute, 26-06-2014. [Consulta: 6 juny 2016].